Em trobaràs al bloc de vilaweb,
Friday, August 08, 2008
Friday, October 13, 2006
Jo també vull un estat propi B-1. Duran i l’oficialitat de les seleccions
Llegeixo a Vilaweb que el número dos de CiU, Duran Lleida diu que prefereix un Barça competint a Espanya
que una selecció competint al món, ja que la lliga espanyola li dóna una dimensió més internacional.
Una mostra més de cosmopolitisme de pa sucat amb oli, que ara ve de les files de la dreta (ara que ens
havíem acostumat a veure venir el cosmopolitisme des de més a l’’esquerra’).
Diu que el Barça no podria tenir Ronaldinhos per jugar contra equips catalans com l’Espanyol, el Reus i el
Lleida.
Primera cosa: senyor Duran, vostè creu que un Lleida, Reus o Granollers amb equips pensats per jugar una
lliga que donés accés a jugar a Europa serien pitjors que, per dir-ne alguns, Getafe, Racing de Santander,
Recreativo de Huelva o Rayo Vallecano?
I segona cosa, quan parlem de la selecció catalana, se suposa que hi hauria camins més o menys paral·lels
amb les altres nacions que estan sotmeses a l’Estat Espanyol. I que la nostra nació no és la que vostè té al
cap, la nació real és els Països Catalans (sí, la que inclou el lloc on vostè va néixer, malgrat que vostè es
consideri immigrant).
Un repàs a la primera divisió espanyola d’aquesta temporada ens dóna el següent resultat:
Lliga catalana: Barça, Mallorca, Vila-Real, Llevant, València, Nàstic i Espanyol (sí, també els hi voldríem).
Total: 7 equips
Lliga basca: Athlètic, Reial Societat i Osasuna (l’Alabès va baixar l’any passat). Total: 3 equips
(ja portem la meitat dels equips de la lliga espanyola)
Lliga gallega: Celta i Depor. Total 2 equips
Lliga espanyola: Zaragoza, Recreativo de Huelva, Betis, Real Madrid, Atlético de Madrid, Sevilla, Getafe,
Rácing de Santander. Total, 8 equips.
¿Hi hauria molta diferència de competitivitat entre una lliga espanyola amb els dos Madrids, el Sevilla, el
Betis i quatre comparses i una lliga catalana amb un Barça, un València, un Vila-Real, i la resta d’equips
catalans (que, com ja hem dit, es podrien permetre reforçar-se, ja que jugarien una lliga de primera divisió i
amb la possibilitat d’accedir a jugar a Europa si es classifiquessin en els primers llocs)?
Senyor Duran, ja es veu que el món que té al cap és el mateix que hi té el senyor Montilla i tants d’altres,
aquell que comença a Finisterre i acaba a Gibraltar, el petit món dels hispanocèntrics que no veuen més enllà
del seu nas i són incapaços de veure que el món va molt més enllà d’on els permeten imaginar els seus
limitats cervellets.
Thursday, October 12, 2006
Jo també vull un estat propi B-3. Quin fàstic de polítics.
O com convertir una protesta contra el feixisme en una campanya furibunda contra tot allò que es mou sense permís.
Les darreres notícies davant de l’incident d’ahir a Martorell han deixat a cara descoberta la misèria de la classe política catalana. Com si fossin tots del mateix club (de fet, ho són), com si es tractés d’una secta destructiva, com si fossin una gran família unida, tots han sortit a defensar a les pobres víctimes, que eren, simplement, unes germanetes de la caritat que estaven fent una obra de caritat que es van veure atacats per les masses furibundes d’antisistemes i altra gent de mal viure que només pensen en fer mal. Colla d’incívics (que, pel que es veu darrerament, és dels pitjors insults que et poden dir).
El Maragall, titllant de feixistes els manifestants; el Montilla, com si es tractés d’un Vito Corleone qualsevol fent executar el nebot, ha ordenat l’expulsió fulminant del responsable de les joventuts socialistes de Martorell (sí senyor, això sí que és democràcia interna: expulsió directa, sense expedients, sense dret a la defensa ni òsties amb vinagre!).
El Pp, com sempre, canviat el seu paper de botxí pel de víctima.
I Ciu, Icv i Erc s’han tornat a treure la careta, han donat suport total als feixistes del Pp i han condemnat sense cap mena de matís les accions de protesta antifeixistes.
I la democràcia i la llibertat d’expressió? A,no, això només serveix per a ells, la tenen segrestada, els que no juguem al seu joc amb les seves regles i les seves cartes marcades, aquests no hi tenim dret, a la llibertat d’expressió!
Jo també vull un estat propi (B-2). Per un espai comunicatiu català.
Primer de tot, vull donar la benvinguda a una nova iniciativa impulsada per Xavier Mir, Marcús i Borinotus. Es tracta de la Xarxa de Blocs Sobiranistes, un portal que ha d’aglutinar tots els blocs de la xarxa que tenen en comú que els seus autors es consideren sobiranistes.
És un pas més cap a la imprescindible articulació d’un espai comunicatiu nacional. I cada vegada més es veu la necessitat de creació d’un marc informatiu que sigui pensat des del país, per al país i amb una visió centrada al país.
I tot això ve perquè aquest migdia, fullejant el gratuït Més la Marxa, he llegit una notícia sorprenent. Més la Marxa és un diari del grup 100% comunicació, propietari dels gratuïts Més (Sabadell, Terrassa, Andorra, Tarragona...) i del Canal Català de Televisió (l’únic grup de Tv que va accedir a gairebé totes les cadenes que va sol·licitar en el concurs d’adjudicació de la Tdt).
Bé, doncs com deia, fullejant el Més la Marxa, veig aquesta notícia (la dic de memòria i, per tant, pot ser que no sigui literal): Els sindicats preparen una vaga de gasolineres per als dies 7 i 8 de novembre, vigília del pont de l’Almudena. Òsti tu, un pont que no tenia controlat, he pensat. Però no, si continues llegint la notícia, veus que aquest cap de setmana coincideix amb una festa de Madrid (no m’ha quedat clar si de la ciutat o de la comunitat).
És a dir, si és criticable que ens parlin en clau espanyola, si seria criticable que fessin un acte de centralisme si en lloc de l’Almudena es tractés de la Mercè, aquesta notícia va més enllà... fa d’un localisme de Madrid una notícia per a un mitjà català. Però ja se sap, per alguns, el món comença i acaba a Espanya, bressol del cosmopolitisme.
Cada dia és més urgent que s’articuli un espai de comunicació propi, i iniciatives com la XBS són un pas en la bona direcció, com també ho és, i no em cansaré de dir-ho, Vilaweb, que a més, és on es gestà la nova iniciativa. Per tant, llarga vida a la XBS (o potser millor desitjar-li curta vida, ja que el dia que tinguem un estat propi no serà necessari tenir una xarxa d’aquestes característiques).
Tuesday, October 10, 2006
Duran i l’oficialitat de les seleccions (Jo també vull un estat propi B2)
Llegeixo a Vilaweb que el número dos de CiU, Duran Lleida diu que prefereix un Barça competint a Espanya que una selecció competint al món, ja que la lliga espanyola li dóna una dimensió més internacional.
Una mostra més de cosmopolitisme de pa sucat amb oli, que ara ve de les files de la dreta (ara que ens havíem acostumat a veure venir el cosmopolitisme des de més a l’’esquerra’).
Diu que el Barça no podria tenir Ronaldinhos per jugar contra equips catalans com l’Espanyol, el Reus i el Lleida.
Primera cosa: senyor Duran, vostè creu que un Lleida, Reus o Granollers amb equips pensats per jugar una lliga que donés accés a jugar a Europa serien pitjors que, per dir-ne alguns, Getafe, Racing de Santander, Recreativo de Huelva o Rayo Vallecano?
I segona cosa, quan parlem de la selecció catalana, se suposa que hi hauria camins més o menys paral·lels amb les altres nacions que estan sotmeses a l’Estat Espanyol. I que la nostra nació no és la que vostè té al cap, la nació real és els Països Catalans (sí, la que inclou el lloc on vostè va néixer, malgrat que vostè es consideri immigrant).
Un repàs a la primera divisió espanyola d’aquesta temporada ens dóna el següent resultat:
Lliga catalana: Barça, Mallorca, Vila-Real, Llevant, València, Nàstic i Espanyol (sí, també els hi voldríem). Total: 7 equips
Lliga basca: Athlètic, Reial Societat i Osasuna (l’Alabès va baixar l’any passat). Total: 3 equips
(ja portem la meitat dels equips de la lliga espanyola)
Lliga gallega: Celta i Depor. Total 2 equips
Lliga espanyola: Zaragoza, Recreativo de Huelva, Betis, Real Madrid, Atlético de Madrid, Sevilla, Getafe, Rácing de Santander. Total, 8 equips.
¿Hi hauria molta diferència de competitivitat entre una lliga espanyola amb els dos Madrids, el Sevilla, el Betis i quatre comparses i una lliga catalana amb un Barça, un València, un Vila-Real, i la resta d’equips catalans (que, com ja hem dit, es podrien permetre reforçar-se, ja que jugarien una lliga de primera divisió i amb la possibilitat d’accedir a jugar a Europa si es classifiquessin en els primers llocs)?
Senyor Duran, ja es veu que el món que té al cap és el mateix que hi té el senyor Montilla i tants d’altres, aquell que comença a Finisterre i acaba a Gibraltar, el petit món dels hispanocèntrics que no veuen més enllà del seu nas i són incapaços de veure que el món va molt més enllà d’on els permeten imaginar els seus limitats cervellets.
Duran i l’oficialitat de les seleccions (Jo també vull un estat propi B2)
Llegeixo a Vilaweb que el número dos de CiU, Duran Lleida diu que prefereix un Barça competint a Espanya que una selecció competint al món, ja que la lliga espanyola li dóna una dimensió més internacional.
Una mostra més de cosmopolitisme de pa sucat amb oli, que ara ve de les files de la dreta (ara que ens havíem acostumat a veure venir el cosmopolitisme des de més a l’’esquerra’).
Diu que el Barça no podria tenir Ronaldinhos per jugar contra equips catalans com l’Espanyol, el Reus i el Lleida.
Primera cosa: senyor Duran, vostè creu que un Lleida, Reus o Granollers amb equips pensats per jugar una lliga que donés accés a jugar a Europa serien pitjors que, per dir-ne alguns, Getafe, Racing de Santander, Recreativo de Huelva o Rayo Vallecano?
I segona cosa, quan parlem de la selecció catalana, se suposa que hi hauria camins més o menys paral·lels amb les altres nacions que estan sotmeses a l’Estat Espanyol. I que la nostra nació no és la que vostè té al cap, la nació real és els Països Catalans (sí, la que inclou el lloc on vostè va néixer, malgrat que vostè es consideri immigrant).
Un repàs a la primera divisió espanyola d’aquesta temporada ens dóna el següent resultat:
Lliga catalana: Barça, Mallorca, Vila-Real, Llevant, València, Nàstic i Espanyol (sí, també els hi voldríem). Total: 7 equips
Lliga basca: Athlètic, Reial Societat i Osasuna (l’Alabès va baixar l’any passat). Total: 3 equips
(ja portem la meitat dels equips de la lliga espanyola)
Lliga gallega: Celta i Depor. Total 2 equips
Lliga espanyola: Zaragoza, Recreativo de Huelva, Betis, Real Madrid, Atlético de Madrid, Sevilla, Getafe, Rácing de Santander. Total, 8 equips.
¿Hi hauria molta diferència de competitivitat entre una lliga espanyola amb els dos Madrids, el Sevilla, el Betis i quatre comparses i una lliga catalana amb un Barça, un València, un Vila-Real, i la resta d’equips catalans (que, com ja hem dit, es podrien permetre reforçar-se, ja que jugarien una lliga de primera divisió i amb la possibilitat d’accedir a jugar a Europa si es classifiquessin en els primers llocs)?
Senyor Duran, ja es veu que el món que té al cap és el mateix que hi té el senyor Montilla i tants d’altres, aquell que comença a Finisterre i acaba a Gibraltar, el petit món dels hispanocèntrics que no veuen més enllà del seu nas i són incapaços de veure que el món va molt més enllà d’on els permeten imaginar els seus limitats cervellets.
L’Avui també té Espanya com a referent; només ens queda Vilaweb
Darrerament parlem molt de l’espanyolització de TV3 i Catalunya Ràdio, no només pel que fa al tema lingüístic, sinó per l’espanyolització conceptual d’aquests mitjans. Jo mateix n’he parlat en altres anotacions i en Víctor Alexandre n’ha escrit el llibre TV3 a traïció.
Però avui m’he sorprès llegint l’Avui. L’Avui, tot i que ja fa molt de temps que va renunciar a ser un diari dels Països Catalans (fins i tot havia tingut la secció anomenada així, en la que es tractaven els temes d’arreu del territori), almenys fins fa poc tenia clar que era un diari català, fet des del Principat de Catalunya i amb una òptica centrada al país. A la pàgina 19 del diari d’avui, llegeixo, però, el següent titular: El mercat laboral necessitarà incorporar entre 4 i 7 milions d'immigrants fins al 2020, i, subtitulat: Catalunya, que absorbirà 1,2 milions d'estrangers, serà l'autonomia amb més demanda. Vaja, que, quan el diari parla de mercat laboral es refereix, off course, al mercat laboral espanyol.
Hi ha un refrany que diu qui va amb un coix, al cap de l’any són dos. Doncs sembla que a casa nostra passa una cosa semblant: quan els mitjans de comunicació grans s’espanyolitzen, això s’encomana a la resta de mitjans i acabem amb casos com el de l’Avui.
Els mitjans de comunicació són una peça clau en la construcció de referents i, si volem arribar a ser un país normal, ens és imprescindible disposar d’un marc de comunicació nacional propi que tingui com a referent els Països Catalans i que sigui capaç de crear un imaginari propi.
De moment, ens hem de conformar amb Vilaweb.
Però avui m’he sorprès llegint l’Avui. L’Avui, tot i que ja fa molt de temps que va renunciar a ser un diari dels Països Catalans (fins i tot havia tingut la secció anomenada així, en la que es tractaven els temes d’arreu del territori), almenys fins fa poc tenia clar que era un diari català, fet des del Principat de Catalunya i amb una òptica centrada al país. A la pàgina 19 del diari d’avui, llegeixo, però, el següent titular: El mercat laboral necessitarà incorporar entre 4 i 7 milions d'immigrants fins al 2020, i, subtitulat: Catalunya, que absorbirà 1,2 milions d'estrangers, serà l'autonomia amb més demanda. Vaja, que, quan el diari parla de mercat laboral es refereix, off course, al mercat laboral espanyol.
Hi ha un refrany que diu qui va amb un coix, al cap de l’any són dos. Doncs sembla que a casa nostra passa una cosa semblant: quan els mitjans de comunicació grans s’espanyolitzen, això s’encomana a la resta de mitjans i acabem amb casos com el de l’Avui.
Els mitjans de comunicació són una peça clau en la construcció de referents i, si volem arribar a ser un país normal, ens és imprescindible disposar d’un marc de comunicació nacional propi que tingui com a referent els Països Catalans i que sigui capaç de crear un imaginari propi.
De moment, ens hem de conformar amb Vilaweb.
Wednesday, October 04, 2006
Proposta de debats per a la campanya electoral
Debat Montilla-Mas en espanyol per a la televisió espanyola
Debat Montilla-Mas en basc per a la televisió basca
Debat Montilla-Mas en gallec-portuguès per a les televisions gallega, portuguesa i brasilenya
Debat Montilla-Mas en castellà de sudamèrica a les televisions sud-americanes
Debat Montilla-Mas en francès per a la televisió francesa
Debat Montilla-Mas en anglès europeu per a la televisió anglesa
Debat Montilla-Mas en anglès americà per a la televisió nord-americana
Debat Montilla-Mas en àrab per a les televisions àrabs
(...)
Debat Montilla-Mas en valencià per a la televisió valenciana (Punt 2, concretament, ja que per a la TVV el valencià no és prou digne).
Debat Montilla-Mas en catanyol per a Tv3
Debat Montilla-Mas en català per al 33
I clar, no cal fer-ne cap en occità-aranès, que aquests sí que voten, però són tan poquets, pobrets, que no val la pena.
Debat Montilla-Mas en basc per a la televisió basca
Debat Montilla-Mas en gallec-portuguès per a les televisions gallega, portuguesa i brasilenya
Debat Montilla-Mas en castellà de sudamèrica a les televisions sud-americanes
Debat Montilla-Mas en francès per a la televisió francesa
Debat Montilla-Mas en anglès europeu per a la televisió anglesa
Debat Montilla-Mas en anglès americà per a la televisió nord-americana
Debat Montilla-Mas en àrab per a les televisions àrabs
(...)
Debat Montilla-Mas en valencià per a la televisió valenciana (Punt 2, concretament, ja que per a la TVV el valencià no és prou digne).
Debat Montilla-Mas en catanyol per a Tv3
Debat Montilla-Mas en català per al 33
I clar, no cal fer-ne cap en occità-aranès, que aquests sí que voten, però són tan poquets, pobrets, que no val la pena.
Sunday, October 01, 2006
Que se sàpiga qui mana
En pocs dies hem tingut prou demostracions de qui mana a l’estat espanyol.
En una setmana el tribunal constitucional espanyol ha acceptat a tràmit dos recursos d’incostitucionalitat contra dues lleis aprovades pel parlament de dalt; el primer, contra l’estatutet, l’havia presentat el Pp; el segon, contra la llei de l’audiovisual, és obra del govern del Psoe i, més concretament, del ministerio de industria, comanat pel presidenciable del partit catalanista i d’esquerres, José Montilla.
Independentment de si aquestes lleis eren o no bones pel país i independentment del què acabi sentenciant el tribunal constitucional, aquests recursos i la seva acceptació a tràmit ens deixen una cosa molt clara: amb tarannà o sense, amb l’Espanya més carrinclona del Pp o amb l’Espanya plural del Psoe, les decisions que pren el parlament de fireta que té seu al Parc de la Ciutadella de Barcelona i fins i tot les que s’acorden mitjançant un referèndum, no es poden aplicar sense el vistiplau del tribunal constitucional espanyol.
Dotze persones designades a dit pels dos grans partits espanyols (amb el beneplàcit dels partits catalans) decidiran si els acords del Parlament català es poden aplicar o no.
Mentrestant, el País Basc ha patit una demostració de prepotència i xuleria per part de l’exèrcit del mateix país que el tribunal constitucional. Amb total impunitat, tropes de l’exèrcit s’han passejat amunt i avall pel País Basc per deixar clar que, si els convé, ja tenen apamat el territori i que són capaços d’ocupar el país en el moment que ells considerin apropiat.
I mentre l’Espanya ultramoderna i dialogant del senyor Zapatero ens mostra cada dia que ells són els que tenen el poder i les armes, els partits catalans continuen jugant a veure qui pacta i qui no pacta amb el Psoe i amb el Pp.
I els independentistes d’Erc continuen jugant a marejar la perdiu i donant ales a la possibilitat de pactar un govern amb l’espanyolisme del Psoe i/o amb el regionalisme dretà de Ciu.
Senyors dirigents d’Erc, permeteu-me que us faci un prec: almenys per una vegada, penseu en el país i no en les poltrones, no espereu que siguin les vostres bases les que us posin a lloc (segurament, després de l’experiència de l’estatutet ja heu après a domesticar-les i no els tornareu a permetre que decideixin en contra vostre). I deixeu, ja d’entrada, una cosa clara: les condicions irrenunciables per pactar un govern o el que sigui amb els grans partits han de ser l’exercici del dret d’autodeterminació i el reconeixement dels Països Catalans com a subjecte de sobirania.
Qualsevol pacte que no inclogui aquests termes, amb uns terminis que es puguin considerar raonables, serà un engany al país i una empenta més cap a l’aniquilació dels Països Catalans.
En una setmana el tribunal constitucional espanyol ha acceptat a tràmit dos recursos d’incostitucionalitat contra dues lleis aprovades pel parlament de dalt; el primer, contra l’estatutet, l’havia presentat el Pp; el segon, contra la llei de l’audiovisual, és obra del govern del Psoe i, més concretament, del ministerio de industria, comanat pel presidenciable del partit catalanista i d’esquerres, José Montilla.
Independentment de si aquestes lleis eren o no bones pel país i independentment del què acabi sentenciant el tribunal constitucional, aquests recursos i la seva acceptació a tràmit ens deixen una cosa molt clara: amb tarannà o sense, amb l’Espanya més carrinclona del Pp o amb l’Espanya plural del Psoe, les decisions que pren el parlament de fireta que té seu al Parc de la Ciutadella de Barcelona i fins i tot les que s’acorden mitjançant un referèndum, no es poden aplicar sense el vistiplau del tribunal constitucional espanyol.
Dotze persones designades a dit pels dos grans partits espanyols (amb el beneplàcit dels partits catalans) decidiran si els acords del Parlament català es poden aplicar o no.
Mentrestant, el País Basc ha patit una demostració de prepotència i xuleria per part de l’exèrcit del mateix país que el tribunal constitucional. Amb total impunitat, tropes de l’exèrcit s’han passejat amunt i avall pel País Basc per deixar clar que, si els convé, ja tenen apamat el territori i que són capaços d’ocupar el país en el moment que ells considerin apropiat.
I mentre l’Espanya ultramoderna i dialogant del senyor Zapatero ens mostra cada dia que ells són els que tenen el poder i les armes, els partits catalans continuen jugant a veure qui pacta i qui no pacta amb el Psoe i amb el Pp.
I els independentistes d’Erc continuen jugant a marejar la perdiu i donant ales a la possibilitat de pactar un govern amb l’espanyolisme del Psoe i/o amb el regionalisme dretà de Ciu.
Senyors dirigents d’Erc, permeteu-me que us faci un prec: almenys per una vegada, penseu en el país i no en les poltrones, no espereu que siguin les vostres bases les que us posin a lloc (segurament, després de l’experiència de l’estatutet ja heu après a domesticar-les i no els tornareu a permetre que decideixin en contra vostre). I deixeu, ja d’entrada, una cosa clara: les condicions irrenunciables per pactar un govern o el que sigui amb els grans partits han de ser l’exercici del dret d’autodeterminació i el reconeixement dels Països Catalans com a subjecte de sobirania.
Qualsevol pacte que no inclogui aquests termes, amb uns terminis que es puguin considerar raonables, serà un engany al país i una empenta més cap a l’aniquilació dels Països Catalans.
Thursday, September 28, 2006
La Cup-Vic prepara la candidatura per a les eleccions municipals del proper mes de maig.
La Candidatura d’Unitat Popular de Vic (Cup-Vic) va celebrar el dijous 21 de setembre una assemblea general amb l’assistència d’una cinquantena de persones.
En el transcurs de l’Assemblea, es va fer palesa la voluntat de la Cup-Vic de presentar-se a les properes eleccions municipals que s’han de celebrar el mes de maig de 2007.
Després de la presentació de les línies generals del programa, es van creat 5 comissions de treball per a confeccionar el programa electoral en els diferents àmbits (urbanisme i medi ambient, polítiques socials i hisenda, joventut, democràcia participativa, i cultura), i una comissió que tindrà com a objectiu la preparació de la campanya i els diferents aspectes logístics.
Aquestes comissions es van donar dos mesos per confeccionar els diferents apartats del programa que s’haurà de discutir i aprovar en una nova assemblea que tindrà lloc a finals de novembre. En aquesta assemblea de novembre es començarà a perfilar la llista que s’ha de presentar als comicis del mes de maig.
Subscribe to:
Comments (Atom)