Que se sàpiga qui mana

En pocs dies hem tingut prou demostracions de qui mana a l’estat espanyol.
En una setmana el tribunal constitucional espanyol ha acceptat a tràmit dos recursos d’incostitucionalitat contra dues lleis aprovades pel parlament de dalt; el primer, contra l’estatutet, l’havia presentat el Pp; el segon, contra la llei de l’audiovisual, és obra del govern del Psoe i, més concretament, del ministerio de industria, comanat pel presidenciable del partit catalanista i d’esquerres, José Montilla.
Independentment de si aquestes lleis eren o no bones pel país i independentment del què acabi sentenciant el tribunal constitucional, aquests recursos i la seva acceptació a tràmit ens deixen una cosa molt clara: amb tarannà o sense, amb l’Espanya més carrinclona del Pp o amb l’Espanya plural del Psoe, les decisions que pren el parlament de fireta que té seu al Parc de la Ciutadella de Barcelona i fins i tot les que s’acorden mitjançant un referèndum, no es poden aplicar sense el vistiplau del tribunal constitucional espanyol.
Dotze persones designades a dit pels dos grans partits espanyols (amb el beneplàcit dels partits catalans) decidiran si els acords del Parlament català es poden aplicar o no.
Mentrestant, el País Basc ha patit una demostració de prepotència i xuleria per part de l’exèrcit del mateix país que el tribunal constitucional. Amb total impunitat, tropes de l’exèrcit s’han passejat amunt i avall pel País Basc per deixar clar que, si els convé, ja tenen apamat el territori i que són capaços d’ocupar el país en el moment que ells considerin apropiat.
I mentre l’Espanya ultramoderna i dialogant del senyor Zapatero ens mostra cada dia que ells són els que tenen el poder i les armes, els partits catalans continuen jugant a veure qui pacta i qui no pacta amb el Psoe i amb el Pp.
I els independentistes d’Erc continuen jugant a marejar la perdiu i donant ales a la possibilitat de pactar un govern amb l’espanyolisme del Psoe i/o amb el regionalisme dretà de Ciu.
Senyors dirigents d’Erc, permeteu-me que us faci un prec: almenys per una vegada, penseu en el país i no en les poltrones, no espereu que siguin les vostres bases les que us posin a lloc (segurament, després de l’experiència de l’estatutet ja heu après a domesticar-les i no els tornareu a permetre que decideixin en contra vostre). I deixeu, ja d’entrada, una cosa clara: les condicions irrenunciables per pactar un govern o el que sigui amb els grans partits han de ser l’exercici del dret d’autodeterminació i el reconeixement dels Països Catalans com a subjecte de sobirania.
Qualsevol pacte que no inclogui aquests termes, amb uns terminis que es puguin considerar raonables, serà un engany al país i una empenta més cap a l’aniquilació dels Països Catalans.